Entrar a la botiga de llums de can Cortada és (era) com fer un salt quàntic en el temps, fer deu passes enrere a la història de la vila i de cop i volta parar el temps. La botiga d'electricitat va ser oberta als anys 30, al número 19 del carrer de Sant Miquel, pel Sr. Feliu Cortada i que després continuaria el seu fill, en Jordi Cortada i Dalmau que l'ha regentat fins als nostres dies.
Encara avui (ahir) amb 90 anys, en Jordi obre algunes tardes la botiga i s'asseu darrera el taulell veient passar el temps, algun client que hi entra buscant algun endoll antic, o qualsevol persona que hi entra a fer petar la xerrada, mentre la arràdio sona de fons.
Façana de la botiga de Can Cortada
Detall de l'expositor del Passatge Barcelona
A l'interior hi podem trobar llums, làmpades i material elèctric de fa més de trenta anys, que s'hi ho busquéssim a qualsevol altre lloc no ho trobaríem. A l'entrada a mà esquerra, a l'alçada dels peus, també hi podem trobar una placa que indica on va arribar el nivell de l'aigua el dia de l'aiguat (17 d'octubre de 1940), un autèntic museu!. En qualsevol país del nord d'Europa, el museu etnogràfic local hagués llogat o comprat la botiga, en faria un estudi i la deixaria a manera de performance, tal i com està de per vida.
Interior de la botiga
Jordi Cortada i Dalmau assegut darrera el taulell
A mig redactar aquestes paraules ens informen que en Jordi Cortada ha mort, d'aquí els parèntesis per canviar el temps verbal. D'acord, d'acord que la vida no és un pessebre però aquest estable és dels que fan època, dels que fan poble, i ens agrada.
Adéu Jordi, trobarem a faltar veure't a la botiga.
Les baumes del Teixidor, a Santa Maria de Besora, ens serveixen per sumar les investigacions sobre el terreny de l’historiador
local en Ramon Vinyeta a l’any 1948, el bloc de l'Antoni Prat i
les imatges del realitzador de vídeo en Gregori Campàs, generant una sinergia entre vells historiadors, blocaires i realitzadors de vídeo.
A l'interessant notícia periodística publicada per Ramon Vinyeta en el seu moment, i al seu redescobriment en el bloc de l'Antoni Prat, des del Cosidor Digital ens hi sumem recuperant la gravació
que van fer en Gregori Campàs i la M Teresa Reig, el 27 de febrer de 1988. Aquestes imatges mostren dos
dels últims habitants d'aquestlloc singular, en Salvador Dot Subirana (1929-2014) i en Pius Dot Subirana (1931). Els germans Dot ens ho expliquen in situ, amb gran
passió, sinceritat i sense la recança d'un passat farcit de penúries.
El pas del temps, l'ús de l'espai com a estable d'animals i l'incivisme d'alguns visitants estan modificant definitivanent aquest bonic espai natural de la Serra de Milany. Sí no s'hi posa remei, en breu, desapareixeran els vestigis d'una forma de vida que va perdurar durant segles... Per reflexionar-hi.
A vegades no saps el perquè, però les casualitats fan que s'ajuntin
informacions i documentacions que trobes i reps per conductes diferents. Això
és el que m'ha passat en aquesta ocasió. I m'explico:
- Un dia, buscant per la pàgina web de l'arxiu municipal
de Torelló, vaig trobar que els constava un arxiu fotogràfic del Ramon Vinyeta.
Em vaig posar en contacte amb l'arxivera municipal, la Gemma Carretero, que
molt amablement em va donar totes les facilitats per veure'l. Es tracta d'una
colla d'àlbums fotogràfics -crec recordar que entre 12 i 14- que el mateix
Ramon Vinyeta va preparar i regalar a l'Ajuntament de Torelló. El seu contingut
és un aiguabarreig de fotografies sobre aconteixements, esdeveniments,
racons... de Torelló i els seus voltants. Molta diversitat temàtica. De fet,
tal com era el Ramon. Davant de qualsevol fet diferenciat que passava al poble
i rodalies, el trobaves a n'ell amb la seva inseparable màquina de fotografiar
a punt.
El conjunt de documents fotogràfics és d'una qualitat i diversitat
extraordinària.
I vaig demanar a la Gemma la còpia d'una selecció concreta d'aquestes
fotografies tot pensant que em podrien ser d'utilitat per temes relacionats amb
el bloc. Després dels tràmits oficials corresponents, les vaig poder tenir
degudament escanejades.
- Un altre dia, em vaig assabentar que l'any 1950
s'havia publicat un interessant relat del Ramon Vinyeta relacionat amb els
darrers habitants de la bauma del Teixidor, a prop de Santa Maria de Besora.
Concretament en el Butlletí de la Secció de Muntanya del Centre Excursionista
de Catalunya, en la seva edició nº 11 del setembre de 1950.
Em vaig posar en contacte amb aquesta important institució relacionada amb el
món excursionista i molt amablement em van facilitar aquest article, degudament escanejat.
I la sorpresa va ser que quan el vaig llegir, instantàniament vaig lligar el
relat que tenia als dits amb unes fotografies de les que havia seleccionat a
l'arxiu de Torelló. Tenia les fotografies que el Ramón Vinyeta va fer el dia 27
de juny de l'any 1949 en la seva visita a la bauma del Teixidor que va servir
per fer el relat publicat.
Aquest és el relat:
TROGLODITAS EN LA SIERRA DE MILANY
Un curioso estudio de Geografía Humana
En el corazón de la Sierra de Milany, en uno de sus
lugares más abruptos y poco frecuentados, existe una familia de payeses que
habitan en una cueva o "bauma" en las mismas condiciones, en algunos
aspectos, que reinaban en los tiempos del hombre primitivo.
En el transcurso de nuestras correrías por la Sierra
de Milany, repleta de atractivos de toda especie, nos entretenía,
preferentemente, disfrutar de los dilatados panoramas que desde sus cimas se
contemplan, gozando de la belleza de sus paisajes, ora armoniosos y
placenteros, ora salvajes de tétrica estructura. Las ruinas del castillo,
derrumbándose cada vez más, el característico peñasco de Llaers, la grandiosa
haya de las Tombes, las cascadas de Tavérnolas y las espesuras que rodean el
Barretó, eran los objetivos preferidos. Nunca, sin embargo, a pesar de conocer
su existencia, habíamos visitado las "baumes" habitadas existentes
entre el Teixidor y la masía de Milany. Y he aquí que, recientemente,
concretamente el día 27 del pasado junio, tuvimos la oportunidad de visitar
detenidamente la única de las "baumes" habitadas hoy en día. Fruto de
aquella visita, son las impresiones que ofrecemos al lector.
Toda la vertiente meridional de la Sierra de Milany,
está cruzada por unas fajas de acantilados que, en dirección sensiblemente
horizontal y formando escalonamientos en algunos lugares de considerable
elevación, se extienden algunos kilómetros, adaptándose a las sinuosidades del
terreno y obligando a los caminos a seguir un difícil trazado para salvar
algunos puntos, de otro modo inaccesibles.
En muchos lugares de estas fajas de acantilados, se han formado cavidades
naturales y "baumes" de gran tamaño, que, orientadas hacia el
mediodía y teniendo en su proximidad tierras fácilmente cultivables y grandes
espacios ricos en pastos, eran ya en tiempos prehistóricos lugares habitados,
escogidos por sus inmejorables condiciones de defensa, tanto de las condiciones
atmosféricas como de los animales feroces, muy abundantes en aquella época
primitiva. Estas cuevas naturales habitadas, han resistido el paso de los
siglos y aun hoy en día son utilizadas, a pesar de que en la misma comarca y no
muy lejanas de su emplazamiento existen masías que después de abandonadas se
van transformando lentamente en montones de ruinas.
Perspectiva general de la balma dels Teixidors, habitada fins l'any 1952 per una família pagesa. Ramon Reig Crespi al bell mig. Foto de Ramon Vinyeta.
Hablaremos pues, concretamente, de la "Bauma del
Burbau o del Teixidor" (término de Llaers) la única habitada y la más
accesible del grupo de cuatro que allí existen. Las tres restantes "La
Baumassa", "La Baumeta" y "Els Fleus" han sido
abandonadas recientemente. Más cercanas, en las proximidades de Besora, se
abren las "baumes" llamadas "dels Ferrers", más conocidas y
visitadas por su proximidad y haber sido teatro de hallazgos prehistóricos, en
el curso de unas excavaciones allí efectuadas. Estas "baumes" fueron
abandonadas anteriormente a las otras que hemos referido.
La "Bauma del Burbau" está situada a 995
mts. de altitud, formada por grandes bloques de piedra, por encima de los
cuales transcurre una torrentera que nace entre el Castillo de Milany y la
Ermita de la Calm. Cuando el torrente baja crecido forma un cortinaje de agua
por delante de las edificaciones de la "bauma", creando un
espectáculo de singular belleza. En invierno, cuando la temperatura baja
algunos grados bajo cero, el agua al caer forma columnas de estalactitas y
estalagmitas aumentando la maravilla del espectáculo.
La cavidad o "bauma", tiene una extensión de
unos 80 metros, con una profundidad variable de 3 a 20 y una altura de 15
metros en la parte exterior, que va reduciéndose a medida que se acerca a las
extremidades. La parte habitada, se halla en el extremo oeste, más resguardado
y en la parte opuesta se hallan los apriscos para el ganado lanar, que son de
considerable capacidad. En la parte central hay otros cercados para cerdos y
vacas y un amplio espacio escalonado para guardar la hierba, la paja, la carreta
y otros utensilios de labranza. La habitación humana, está formada por siete
departamentos, tres de los cuales tienen ventilación al exterior. Los muros son
de piedra y cal, con un espesor de 40 cms. Naturalmente, el pavimento y el
techo son de roca viva, con una distancia entre ellos que oscila de 1'80 a 3
mts. lo que permite moverse con comodidad.
Croquis de la vivenda principal. Dibuix de Ramon Vinyeta.
Contemplada desde cierta distancia, la "bauma" adopta la forma de un
gran escenario natural. Aunque de momento, la vivienda humana da la impresión
de ser muy reducida, se ha de tener presente que a ambos lados tiene amplios
espacios disponibles, completamente a cobijo de lluvia o viento y que, por lo
tanto, tiene equivalente utilidad a otras edificaciones de una
"masía" corriente. El gráfico y el grabado adjunto, nos ahorrarán una
más larga explicación sobre la estructura y distribución de esta curiosa
vivienda.
En Moisès Barniol, en Ramon Vilamala i en Ramon Reig Crespi, en amical col·loqui amb els pagesos que fins l'any 1952 habitaven la balma dels Teixidors. Foto de Ramon Vinyeta.
La familia que la habita, está constituida por un
matrimonio y dos hijos, un muchacho y su hermana. Esta tiene perturbabas las
facultades mentales, grave desgracia que se ha de añadir a otras muchas
sufridas por esta familia. El muchacho, por el contrario, es muy despierto.
Cuando nosotros llegamos allá, estaba fumando en pipa, costumbre que tiene
desde la edad de cuatro años; entonces se lo recomendaron para curarse de
"cucs" (lombrices).
Suponíamos que los habitantes de la "bauma" serían gente áspera y de
poco trato. Nos habíamos equivocado, ya que todos ellos son de carácter cordial
y alegre. El chiquillo nos mostró todas las dependencias y aceptó sin remilgos
tabaco para su pipa. El amo nos explicó más tarde su forma de vivir dándanos
toda clase de detalles.
La familia posee gran cantidad de aves de corral, y se dedica también a la
recría de cerdos. (Tienen también una mula). El ganado lanar está solamente
confiado a su custodia, pues pertenece a una "masía" vecina. Las
tierras de labor, equivalentes a seis o siete "quarteras", se
extienden a cada lado del torrente, formando campos escalonados. Al pie de la
casa, cultivan un poco de huerta, fácilmente regable mediante el agua del
torrente. También crecen numerosos árboles frutales, perales, manzanos, cerezos,
etc. La traída de aguas para las necesidades de la casa, se hace de manera muy
curiosa y por tres sistemas diferentes. Cercana a la casa, y en un paraje que
semeja una gruta, se recoge el agua que resbala por una piedra y por medio de
unos canalillos se la traslada a limpios depósitos. Los otros dos sistemas
proporcionan el agua con más abundancia. A pocos metros del portal y desde
tiempo remoto, hay un depósito natural de unos 800 litros de capacidad, que se
llena con el agua caída del acantilado una vez desviado oportunamente el curso
del torrente. Por último, también se coge el agua, directamente de la cascada,
por medio de una gran plancha de hoja de lata, en forma de embudo y
trasladándola a unos recipientes de cobre, por un tronco de árbol vaciado en
forma de canal.
Las condiciones de temperatura en el interior de la "bauma",
constituyen una de sus más apreciables ventajas. De igual forma que, en
apariencia, el agua de los pozos es fría en verano y tibia en invierno, la
temperatura del interior refleja bien poco las variaciones que al paso de las
estaciones del año, se observan al aire libre. En verano, el sol no penetra al
quedar detenidos sus rayos por el saliente del acantilado. En invierno, al ser
la órbita del sol más baja, queda todo el interior soleado durante todo el día,
creándose una temperatura muy agradable. Por esta causa, la ropa de cama que
utilizan, es igual en una que en otra estación.
La distribución del trabajo se efectúa de la siguiente forma: El colono cuida
de la tierra y en los días en que este trabajo no es necesario, actúa de
jornalero en alguna casa vecina, especialmente en el Teixidor. En invierno,
cuando la actividad de la tierra es nula, por efecto de la nieve y lluvia
persistente, sus conocimientos del oficio de carpintero le permiten dedicarse a
la reparación de utensilios de trabajo, y construir otros de nuevo. Por
ejemplo, la carreta es de construcción propia. Generalmente el sábado acude al
mercado de Ripoll, donde vende los productos sobrantes y efectúa compras. La mujer cuida del trabajo doméstico y de su hija deficiente.
El muchacho se ocupa del rebaño y su pastoreo, así como actúa de auxiliar de
sus padres.
La mestressa, el fill i la filla deficient al portal de la cova habitada. Foto de Ramon Vinyeta.
Las obligaciones de orden religioso, la familia las observa en la parroquia de
Llaers, distante unos 40 minutos.
Hecha esta descripción, hay que convenir con toda
evidencia que en una excursión por la sierra de Milany, que tantas bellezas
encierra, es siempre interesante incluir una visita a la Bauma del Burbau, en
la cual se desarrolla una vida familiar, que en determinados aspectos, poco ha
variado de los tiempos primitivos.
La acogida complaciente que dispensan sus moradores,
es otro de los recuerdos que se conservan de esta visita y excursión por la
sierra de Milany.
Ramón Vinyeta. Entrada del bloc santuaribellmunt.blogspot.com de l'Antoni Prat.
El senyor Vinyeta (Torelló, 1914-2005) ha estat un dels grans erudits de la Vall del Ges amb una llarga producció principalment escrita, i fotogràfica. Al llarg de la seva vida va escriure diversos llibres i monografies, i va col·laborar en diferents mitjans de comunicació com la Veu del Ter, el Torelló i la Vanguardia entre d'altres. Destaquen les guies muntanyenques i turístiques de
Bellmunt
(1948),
Puigsacalm
(1952),
Les Gorgues, Collsacabra Occidental
(1956),
Rupit
(1972),
L’Estany
(1974),
Sant Jaume de Frontanyà i l’alta vall del riu Merlès
(1978),
Llegendes de la vall del Ges i els seus contorns
(1979),
La vall de Torelló
(1979), en col·laboració amb Mn. Antoni Pladevall,
El Collsacabra. Solcs i cascades
(1980),
o Cabrera
(1984). Però possiblement, si cal remarcar algun aspecte, aquest seria la fotografia que iniciaria a partir dels anys trenta i que no abandonaria fins a la seva mort. Va deixar un llegat de milers de fotografies i cinema en 16mm dels seus temes predilecte: la vida torellonenca, i la muntanya.
Entrevista a Ramon Vinyeta (El Cosidor Digital 2003)
Entre d'altres coses el senyor Vinyeta va ser el fundador i propietari del Cinema Esplai, al carrer Sant Josep, i va fundar l'editorial Cel Blau, amb la que editava els seus propis llibres.
Portades de diveros llibres de Ramon Vinyeta
L'any 2003 varem tenir la oportunitat de visitar-lo i fer-li una entrevista, una de les primeres que fèiem. En aquella convers ens va explicar algunes coses de la seva vida, el seu pas per l'escola, la seva afició al dibuix, la Comarcal (empresa familiar de transports), la seva relació amb l'Escola Dominical i el grup de Fejosistes, la fundació de la Colla Muntanyenca, com es va iniciar en la fotografia, la seva relació amb Raimond Götze, el periòdic Torelló, i la seves vivències durant la guerra entre d'altres. Si voleu saber una mica més qui era en Ramon Vinyeta i Leyes, aquí el podeu veure i escoltar.
L'any
que va morir en Joan Jolis Santjaume era el 1705, any del Setge de
Barcelona i dins del conflicte bèl·lic de la Guerra de Successió
(1700-1714). El 1716 Felip V, monarca absolutista, va implantar el
decret de Nova Planta que suposà la imposició de la legislació
castellana a Catalunya, i va adoptar un sistema que basava la riquesa
de l’estat en les obligacions impositives dels súbdits i una
nova estructuració administrativa.
També
va infligir un càstig a Barcelona per la seva fidelitat a l'altre
pretendent, Carles III d'Àustria, traslladant la Universitat de
Barcelona a Cervera. Aquesta ciutat, a més a més, va rebre el
privilegi d'imprimir i vendre tots els llibres d'ensenyament, des
dels més elementals fins als textos universitaris, mesura que
d'altra banda pretenia condemnar Barcelona a un cert ostracisme
cultural.
Malgrat
aquestes adverses condicions, els impressors van buscar subterfugis
per escapar-se dels rigors borbònics. Així, quan imprimien obres
les venien al·legant que eren romanents d'abans del decret,
declaraven menys premses de les que tenien, ... Un document de la
Confraria de Sant Jeroni reflecteix les condicions de
precarietat de l'època que afectaven el món de la tipografia, cita
com alguns llibreters i impressors volien escapolir-se de pagar el
cadastre, un al·legant que no tenia botiga, o un altre que es
declara pobre de solemnitat, algú inclús diu que no pot pagar el
fisc perquè s'ha fet ermità.
“Parades
d'aviram” fragment del Born, pintura anònima del segle
XVIII que representa el mercat a la zona on ara hi ha el passeig del
Born. Abans havia estat una plaça escenari d'actes públics
diversos. [Font: Història de Barcelona, T. 5, Barcelona,
Enciclopèdia Catalana/Ajuntament de Barcelona, 1993]
Maria
Oliver regenta l'obrador (1705-1733)
A
la mort del seu marit i durant la minoria d'edat del seu fill Joan,
Maria Oliver es va fer càrrec de la impremta del carrer dels
Cotoners tal com
així consta en diferents documents cadastrals. Però, a
diferència d'altresdones
d'impressors del segle XVII o XVIII, no va fer constar mai el
seu propi peu d'impremta, i durant els anys que regentà l'obrador
continuà publicant com a “Impremta de Joan Jolis”.
Aquests
anys van ser particularment durs, primer pel conflicte bèl·lic i
després pels rigors financers de l'administració borbònica. El
document citat
anteriorment de la Confraria
de Sant Jeroni recull que de vídua
només n'hi consta una i
ésla
Maria Jolis, que posseïa
una Botiga d'estampa però que no podia
pagar entre altres coses perquè
tenia un fill de poca edat (tenia 'només' 20 anys!).La Maria Oliver
va morir el 1733.
Joan Jolis Oliver, tipògraf
(1733-1759)
En
Joan Jolis Oliver és el
fill i successor d'en
Joan Jolis Santjaume, amb el qual moltes vegades se'l confon. Va
ser el darrer fill després de set noies i va
néixer al cap
de 20 anys del casament dels seus pares. No està
documentat
com a responsable de l'obrador fins a 1730 i
no es té constància que
fos gravador però si que n'imprimia. Va contractar a en
Bernat Pla,
com a
aprenent. El
treball que li va donar una
certa repercussió va ser
l'edició
del primer Quixot
il·lustrat de Miguel
de Cervantes,
el 1755.
Vida
y hechos del ingenioso cavallero D. Quixote de la Mancha,I
de Miguel de Cervantes, editat per Joan Jolis el 1755.
[Font:
Biblioteca de Catalunya, Exposició La Il·lustració gràfica
a llibres i revistes,2013]
Va
morir sense descendència el
9 de febrer de 1759 als 62 anys i va ser enterrat a Santa Maria del
Mar.
Isabel
Jolis Oliver (1682-1770)
L'Isabel Jolis
Oliver filla d'en Joan Jolis Santjaume era gravadora de prestigi,
professió que havia après del seu pare. Va ser la continuadora de
la impremta del carrer dels Cotoners des del 1759, any del traspàs
del seu germà Joan, fins a la seva mort, l'any 1770. L'Isabel va ser
un dels abundants exemples de dones que es van encarregar, encara que
de forma indirecta, d'un taller tipogràfic. Dins de la història de
la impremta se'n poden documentar molts casos al segle XVII. L'Isabel
Jolis a diferència de les altres no va tenir el seu propi peu
d'impremta i feia servir el d'Hereus de Joan Jolis.
Va editar
algunes obres remarcables entre les que hi ha la segona edició del
Quixot. L'Isabel va morir el 15 de gener de 1770.
Com
el seu germà, no va tenir
fills, era soltera i va
deixar en herència l'obrador a en Bernat
Pla originari de Rupit que
en aquell moment era l'impressor
i administrador de l'obrador.
A partir d'aquest moment el nom de la impremta va ser 'Hereus
de Joan Jolis' / 'Impremta de Bernat Pla'
. Però
això ja és una altra història...
Fruitera amb papallona i cargol, un
dels motius més utilitzats com a colofó en innombrables edicions
dels Jolis-Pla. [Font: Imma Socias Batet, Els impressors Jolis-Pla i
la cultura gràfica catalana en els segles XVII i XVIII]
Més
informació:
Sobre
Joan Jolis i família:
Socias
i Batet, Imma
Els
impressors Jolis - Pla i la cultura gràfica catalana en els segles
XVII i XVIII, Barcelona,
Curial, 2001, 272
pp.
La vida i el treball de
les persones a través del temps són per a nosaltres del tot
desconeguts. Sabem potser d'aquesta o d'aquella societat o època
però ens és molt difícil imaginar-nos la vida, desitjos i esforços
de les persones anònimes que en formaven part. D'alguna manera ens
queden petrificats en el temps, com restes arqueològiques no materials,
invisibles i tampoc acabem de veure que som beneficiaris dels seus esforços i
vida. Ens els imaginem força diferents, en alguns
aspectes potser sí: condicions
socials, sanitàries, econòmiques i tècniques, però en el
que ésessencial, res no ha canviat. Com ara,les persones es
casaven i tenien fills, com ara, hi havia gent que marxava
del seu lloc d'origen per trobar-ne un altre amb més futur,
com ara, hi havia gent que es movia per defensar els seus drets, també
com ara la gent tenia els seus problemes amb els impostos de l'administració,
com ara ...
Els
estudis realitzats per l'Imma Socias sobre el gravat català a
l'època del Barroc,
i principalment el llibre
"Els impressors Jolis - Pla i la cultura gràfica
catalana en els segles XVII i XVIII"
d'on
hem
tret gran
part de la informació, fan
possible acostar-nos a la
vida i obra
d'un torellonenc, Joan Jolis, que va ser
un dels
impressors i gravadors més representatius del Barroc català. La
impremta fundada per ell i consolidada pels seus fills ha durat, amb
diferents noms, fins a finals del segle XX.
Finalment, també s'inclou aquí -en una segona part- la feina aportada per la seva vídua
i fills perquè, encara que ja no relacionats directament amb
Torelló, ens permeten acostar-nos una
mica al
paper de la dona i a la situació
social a
Barcelona entre
els
anys
1671 i 1770.
En
Joan Jolis i Santjaume va néixer a Torelló
(Sant Feliu de Torelló) el 1650. Els seus pares eren en
Joan Jolis, pagès (es
desconeix el
seu possible parentiu amb els de “El Jolis” de Sant Vicenç, però
és probable que
el tingui,de
fet, en Gerard Verdaguer en un treball que va fer sobre Les
cases pairals de la Vall del Ges
quan parla de El Jolis, cita a diferents Jolis escampats pel món i
entre ells, en Joan Jolis impressor)
i la seva mare Marianna Santjaume filla d'un sastre del poble. Eren
cinc germans: en Pau paraire, en Jacint capellà, en Joan, el futur
impressor i gravador, la Maria casada a Sant Vicenç amb Benet
Estevanell i la Elisabet que es va casar amb l'impressor barceloní
Rafael Figueró, d'origen manlleuenc. La seva mare, que va
quedar vídua quan era força jove, es va tornar a casar amb en Joan
Pau Archs, paraire, i vivia al carrer de les Palanques de Torelló (actual carrer del Pont).
Quan va morir el 1671 va deixar tota la herència a en Pau,
el fill gran que era paraire a Barcelona.
Segurament
va serdesprés de la mort de la seva mare
quan en Joan Jolis Santjaume s'instal·là
a Barcelona;de fet,
quan a l'any 1676 els impressors barcelonins inicien les gestions per
constituir-se en confraria, el seu nom ja hi figura, juntament amb en
Rafael Figueró
i d'altres impressors. És
molt probable que en
aquests
anys, en
Joan
no tingués un obrador propi i treballés al taller del seu cunyat
com a oficial
premsista.
L'any
1676 en Joan
Jolis es casa amb la
Maria Oliver, de Barcelona, a la
parròquia de Santa Maria del Mar, fet
que fa pensar que encara que no tingués obrador propi, al menys
gaudia de una certa estabilitat professional. Van
tenir set filles: Maria, Francesca, Isabel (1682-1770), Maria Rosa,
Gertrudis (monja-organista), Teresa, Flora i un fill, en
Joan (1697-1759). La lluita
per una confraria d'impressors L'establiment
professional d'en Joan Jolis va coincidir amb les reivindicacions que
pels volts de 1676 van dur a terme els impressors barcelonins per
aconseguir la instauració de la seva confraria anomenada Sant
Joan ante Portam Latinam, objectiu que finalment van aconseguir.
Les disputes entre llibreters e impressors
venien de
lluny.Les
demandes d'aquests darrers pretenien delimitar
els respectius camps d'actuació, així com aconseguir la seva
independència respecte de la Confraria
de Sant Jeroni dels llibreters.
Les
diferències en la producció es reflectien en l'organització, ja
que els llibreters eren considerats un col·legi d'artistes i, en
canvi, els impressors s'aplegaven en la confraria de menestrals, fet
que comportava la creença que els primers exercien un art liberal
superior, mentre que els segons eren considerats uns artesans.
En
aquest gravat es
poden
veure alguns moments de
la impressió d'un
text, encara que no es
feia en aquest ordre:
confecció de
pàgines amb els tipus
de
plom (material
tòxic que els obligava a una estricta higiene personal),
premsar-ho sobre paper i entintar les
matrius.
[Imatge
d'internet feta per Rudolf
Koch (1876-1934),
tipògraf,
cal·lígraf i
artistaalemany]
Finalment,
el 20 d'abril del 1684, la corporació municipal de Barcelona va
concedir als impressors el permís per constituir-se en confraria.
Entre els encarregats de facilitar els punts de les noves ordinacions
a la comissió municipal s'hi troba en Joan Jolis.
L'obrador
del carrer dels Cotoners
En
Joan Jolis es devia establir al carrer dels
Cotoners(a prop del carrer Montcada)pels volts de 1679.
El
carrer dels Cotoners en l'actualitat, una part va desaparèixer
a l'obrir-se
el carrer Princesa des
d'on es feta la fotografia.
[Foto d'Assumpta Verdaguer]
No se
sap si va fundar una impremta nova o en va adquirir una de
preexistent però era una època
ambuna
conjuntura socioeconòmica favorable, que va propiciar una certa
demanda de béns culturals i
va impulsar un recanvi generacional
en algunes de les
impremtes més antigues de Barcelona
substituïdes progressivament per
generacions joves, entre ellsen Rafael Figueró
i en Joan Jolis.
Cal destacar que entre les
tipografies barcelonines de
l'època
existia una densa xarxa d'interrelacions que les portava no solament
a compartir el mercat i els clients, sinó també a col·laborar
entre elles. La
impremta del carrer dels Cotoners
era un negoci fonamentalment familiar, on potser també treballava
algun aprenent o oficial. Establir una
impremta requeria un cert capital, ja que les premses no eren molt
cares però les matrius, tipus, motlles i el metall per fondre els
tipus eren cars. També es necessitava un local ampli on
tenir els materials necessaris per les
impressions. Se sap
que en Joan Jolis tenia dues o tres premses,
és a dir, era una impremta petita i com
la majoria de les
tipografies de l'època a Barcelona, la
d'en
Joan Jolis realitzava tot el procés: imprimia, enquadernava els
llibres, estampava les proves i, finalment, les podia
vendre a la mateixa casa del carrer dels
Cotoners, tal com consta en alguns dels seus peus d'impremta.
La
producció bibliogràfica (1679-1705) Eren
freqüents en
aquella època a Catalunya les associacions mixtes entre llibreters,
impressors i a
vegades mercaders per sufragar una edició, diferentment
de com es feia a la resta de la península.
A part dels llibres es
feien gravats i
s'imprimien. Al
llarg d'aquests anys, en Joan
Jolis va dur a terme una considerable activitat, si tenim en compte
els més de seixanta títols de llibres, no
només de caire ascètic o místic sinó
també un ampli ventall d'obres de caire històric, literari i
jurídic, que es
coneixen amb el seu peu d'impremta, a més d'un nombre extraordinari
d'estampes, butlles, romanços, auques,
... moltes de les quals dissortadament avui s'han perdut. L'edició
més antiga
coneguda d'en
Jolis és
de l'any 1679, encara que també podria haver
fet algunes
edicions a partir de 1676, any probable
del seu establiment en aquest ofici i una
de les edicions importants va ser el llibre dels Dessenganys del Apocalipsis
d'en Magí Cases,
1694.
Va ser un dels pocs impressors de l'època amb marca pròpia. Es pot veure el seu nom al voltant del gerro. [Font: ImmaSocias i Batet, Una panoràmica sobre el gravat xilogràfic català del siscents, D'Art, 1994, 20]
Joan
Jolis, gravador Tot i que de la impremta Jolis se'n conserven
nombrosíssims gravats, només se n'han
localitzat dos de firmats per aquesta família, un que fa referència
a la Mort
de la sèrie dels Novíssims
signat Iolisi realitzat per en
Joan Jolis Santjaume i un altre Sant
Cristòfol amb les lletres I.I.
que tant poden correspondre a en Joan
Jolis Santjaume com a algun del seus fills en
Joan Jolis Oliver o la Isabel
Jolis Oliver. També
s'imprimien gravats de grans dimensions com es pot llegir en el
contracte entre en Jolis
ien Magí
Cases, autor del llibre Desenganys del Apocalipsis,on
també consta que a
part d'il·lustrar l'esmentat llibre, en
Joan Jolis també
imprimiria una
sèrie d'estampes sobre els Novíssims(Mort, Judici, Infern i Glòria)de
grans dimensions (60
x 60 cm.) En
aquella època aquest tipus de gravats
eren penjats
a l'interior
de
les esglésies, a la vista de tots els fidels, exemple
clar de la importància de la cultura visual en el Barroc, quan
gran
part de la població era analfabeta i la imatge era un
mitjà difusor d'idees i creences.
Gravat
sobre la Mort de la sèrie els Novíssims.
[Desenganys
del Apocalipsis d'en Magí Cases,
1694]
Fins
als darrers dies de la seva vida, en Joan
Jolis va dur a terme una activa contribució al servei de la cultura
gràfica, a més de lluitar, juntament amb els Figueró, per les
reivindicacions dels impressors. El dia 11 de juny de 1705 va morir a
Barcelona, i fou enterrat a Santa Maria del Mar, on encara avui es
pot llegir, a prop del presbiteri, la inscripció de la làpida
familiar: “Vas de Joan Jolis estamper
i dels seus. Any 1745”.
Làpida de la tomba de Joan Jolis
al terra de l'església de Santa Maria del Mar.
[Foto d'Assumpta Verdaguer]
Més informació sobre Joan Jolis:
Socias i Batet, Imma: Alguns apunts biogràfics sobre Joan Jolis Santjaume, impressor i gravador barceloní del s. XVII,Aquí
Socias i Batet, Imma: Una panoràmica sobre el gravat xilogràfic català del siscents, Aquí